Si voleu practicar els pronoms febles, feu clic
ací
dimarts, 25 de març del 2014
Els pronoms febles
Al següent enllaç podeu consultar teoria sobre els pronoms febles: combinacions, substitucions, ordre de col·locació... Teoria sobre pronoms febles
dijous, 20 de març del 2014
Sociolingüística: teoria i exercicis
1- La sociolingüística
Segons Lluís Vicent Aracil, una llengua no és només una estructura lingüística, sinó que implica també un ús lingüístic. La lingüística tradicional s'ocupa de l'estructura lingüística (fonètica, lèxic, regles morfosintàctiques…). La sociolingüística s'ocupa de l'ús -o el no ús- de la llengua, és a dir, les condicions de la seva existència.
La sociolingüística és la disciplina que analitza la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com una comunitat adquireix i usa la llengua com en els trets culturals, socials, ideològics i econòmics que es poden deduir del discurs.
La sociolingüística s'ocupa tant dels usos lingüístics efectius, conscients i inconscients, com dels simbòlics (connotacions, valors i actituds) estudia els canvis estructurals que són l'objecte de la lingüística històrica i, a més, tracta d'explicar el perquè d'aquests canvis, mentre que la lingüística estricta es limita a la descripció de la forma.
ACTIVITAT: fes aquesta enquesta i analitza els teus coneixements previs sobre sociolingüística. Clica ací.
ACTIVITAT: consulta les respostes. Clica ací.
2- Àmbits d'ús i normes d'ús. Ús convencional i ús intencional.
Les llengües existeixen en les societats que les fan servir, però presenten variacions que estan relacionades amb la diversitat de situacions que es pot trobar un parlant. Els àmbits d'ús consisteixen en els diversos marcs socioculturals en què una llengua (o varietat lingüística) és usada: familiar, educatiu, judicial, mitjans de comunicació, etc. Depenen d'aquestes coordenades o factors:
· individu (sexe, edat, ocupació)
· tema
· situació
· intenció
Les normes d'ús: cada societat estableix quines varietats lingüístiques són les adequades per a cada àmbit d'ús. En paraules de Lluís Vicent Aracil, “ les normes d'ús són dictades i reforçades per una societat que les imposa d'una manera quasi irresistible, són impersonals, “semblen naturals”. La gent les compleix i les fa complir sense adonar-se'n. Però en realitat han estat el resultat d'un joc de forces. Són sempre respostes i solucions a problemes pràctics, situacions en què cal triar entre diferents alternatives”.
Exemples pràctics de normes d'ús:
- Amb els castellanoparlants (encara que saben parlar català) cal parlar castellà.
- Als estrangers se'ls parla en castellà encara que sàpiguen català.
L'ús lingüístic que s'adapta a l'ús d'una societat (considerat ús normal) és anomenat ús convencional. De vegades, però, apareixen grups socials disconformes que posen en dubte les normes d'ús, no les segueixen. Aquest ús és l'ús intencional. L'ús intencional contribueix a recuperar una llengua. L'ús convencional contribueix al desprestigi i procés de substitució d'una llengua.
ACTIVITAT: determina si els usos següents són intencionals o convencionals. Clica ací.
ACTIVITAT: com definiries la teua actitud lingüística? Respon les preguntes. Clica ací.
3- Comunitat lingüística i consciència lingüística
Una comunitat lingüística està formada per membres que tenen en comú almenys una varietat lingüística o una llengua, i que comparteixen concensos, regles o normes d’ús per al seu ús correcte. No coincideix necessàriament amb un grup ètnic, religiós, nacional ni territorial, però en la mesura que aquests grups siguin coincidents, la comunitat es manté més ben cohesionada. No hi ha criteris absoluts ni objectius per definir la comunitat lingüística.
Quan en una societat apareix una segona llengua és important una consciència lingüística per tal d'estabilitzar la comunitat lingüística. Implica la “lleialtat lingüística” activa i conscient dels seus membres. Segons Weinreich (1974) la lleialtat lingüística pot ser definida com el principi en nom del qual els individus es reuneixen conscientment i explícitament per resistir els canvis en les funcions de la seua llengua (és a dir, el canvi lingüístic) o en l'estructura i lèxic (açò és, la interferència lingüística).
ACTIVITAT: com definiries la consciència lingüística i la lleialtat lingüística de la societat valenciana a partir de l'article següent? clica ací Com definiries la consciència lingüística i la lleialtat lingüística d'Escola Valenciana? Clica ací.
Redacta un text de 150 on exposes la comparació i la teua opinió.
Redacta un text de 150 on exposes la comparació i la teua opinió.
4- Llengües minoritàries i llengües minoritzades
Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. En aquest sentit, caldria posar-se d’acord en el nombre a partir del qual definim una llengua com a minoritària i una altra com a majoritària. Recordem que al món hi ha unes 6.000 llengües, i només unes quinze o vint són utilitzades per més de cinquanta milions de parlants. La majoria de llengües del món tenen un nombre reduït de parlants. Aquest factor no implica cap reconeixement qualitatiu respecte a la llengua. El concepte de llengua minoritària o majoritària és doncs totalment arbitrari i sovint s’empra per classificar les llengües segons la seua “validesa”.A Europa poques llengües passen dels deu milions de parlants. Entre cinc i deu: suec, búlgar, català, danès... Menys de cinc: noruec, finès, albanès, eslovac, lituà, letó, eslovè...
Llengua minoritzada, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi.
Són llengües minoritzades: català, bretó, occità, basc, gallec, sard, cors, caló... No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada. Ho podem comprovar en analitzar els llengües minoritàries i minoritzades d'Europa.
Per ampliar la informació llig l'article. Clica ací.
ACTIVITAT: activitats sobre llengües minoritzades i llengües minoritàries
Per ampliar la informació llig l'article. Clica ací.
ACTIVITAT: activitats sobre llengües minoritzades i llengües minoritàries
5- Bilingüisme i diglòssia
S’ha
entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar
dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una
situació utòpica que no existix en la realitat. La majoria d'autors
insistixen en el fet que el terme no se sotmet a una única definició
i que es tracta, moltes vegades, d’amagar la veritable situació
d'una llengua que està en pitjors condicions politicosocials. S’ha
parlat de diferents classes de bilingüisme:
- Bilingüisme individual: alguns valencians són bilingües perquè parlen valencià i castellà.
- Bilingüisme territorial: el país també ho és perquè hi conviuen dos territoris històricament diferenciats des del punt de vista lingüístic. D'una banda les zones de l’interior, que parlen castellà, i de l'altra les del litoral, que parlen valencià.
- Bilingüisme social: quan una persona utilitza una llengua o una altra i l’elecció no depén de la situació personal ni de la geografia on viu, sinó dels grups socials en què es dividix la societat.
El
bilingüisme, però, és sempre un fet individual; és a dir, són
bilingües les persones, mai les nacions, les quals sempre disposen
d'una llengua pròpia, l’autòctona. Els casos de les llengües
minoritzades són molt evidents, raons polítiques han provocat que
dues llengües distintes es disputen un mateix territori: el de la
nostra comunitat lingüística. Calen molts esforços perquè la
situació no desemboque en un monolingüisme de la llengua que
aconseguisca d'imposar-se en tots els àmbits d’ús i en tots els
habitants del territori.
Diglòssia
El
terme s’ha generalitzat i s’utilitza per explicar la duplicitat
de funcions de dues llengües diferents (en contacte i en conflicte),
basada en la desigualtat social de condicions. Així, existix una
llengua A, que és la que s'utilitza com a vehicle en els
àmbits d’ús formals i escrits i en l’àmbit educatiu (de
cultura, dels mitjans de comunicació, de l’administració...). I
una llengua B, considerada per la majoria de parlants com a
inferior o baixa i que només s'usa en els nivells familiars o
col·loquials.
El
concepte de diglòssia també ha estat sotmés a algunes revisions,
però encara continua sent aprofitable, sobretot, perquè és capaç
d'explicar les diferents funcions que realitzen les llengües en
contacte.
7- El conflicte lingüístic i la substitució lingüística
Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (ço és, substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.
Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:
1a.- Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
2a.- Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:
1.- Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
2.- Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.
3.- Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.
4.- Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.
3a.- L’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova, per últim, quan el procés s’ha completat.
Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit. Exemples: els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua; els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat; els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...).
No obstant això, de vegades es produeix una reacció per part dels parlants i s’intenta evitar la esaparició de la llengua pròpia. Es tracta del procés la normalització lingüística.
La interferència lingüística són els canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència d’una segona llengua. Les llengües en contacte s’influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic (adstrat), però en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix quasi exclusivament la llengua dominada, que pot acabar significativament transformada. Segons el prestigi de les llengües, la lleialtat lingüística dels parlants, el nombre la comunitat lingüística, etc., les interferències seran majors o menors.
El paper dels mitjans de comunicació i de l’Ensenyament és molt important en aquest aspecte. Es tracta d’un procés constant i difícil de corregir perquè sovint el parlant no s’adona de la interferència i defensa com a pròpia la forma aliena. Actualment s’estan introduint a Menorca mots com "colchón" i "entonces", o estructures com "da igual"; seguint amb el procés assenyalat, prest es defensarà la seva menorquinitat!
Hi ha tres tipus d’interferències:
a.- Fòniques: introducció de fonemes nous. Per exemple [x]: jefe, pijama, bandeja; o [q ]: la lletra ce, 3r C, càncer, un CD...
b.- Lèxiques: és el nivell més permeable a l’entrada d’interferències, anomenades barbarismes.
c.- Morfosintàctiques: canvi de gènere d’alguns mots (sa costum, sa compta, sa senyal...); ús pronominal d’alguns verbs intransitius (callar-se, caure’s...); ús de la preposició A amb complement directe ("he vist a en Pere").
9- La normalització lingüística: política lingüística i planificació lingüística.
La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició.
La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:
-Augmentar el nombre de parlants.
-Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
-Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
-Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.
Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit.
La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.
Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació...
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:
1- La normativització (codificació de la llengua)
2- la intervenció sociopolítica, la política lingüística.
1- La normativització (codificació de la llengua)
2- la intervenció sociopolítica, la política lingüística.
La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió.
a.- Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupi.
i b.- Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els procés de substitució.
La planificació lingüística són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d’ací es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua.
A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.
La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...
ACTIVITAT: llegiu l'article següent i reflexioneu fins a quin punt el tancament de RTVV dificulta el procés de normalització lingüística del valencià. Clica ací
ACTIVITAT: proposeu en grups, cinc mesures que contribuïsquen a la normalització lingüística del valencià i cinc mesures que la dificulten.
10- Situació actual de la llengua
És difícil predir un futur per al català, però els darrers estudis no són gaire optimistes. En els últims anys, des de la fi del franquisme i les seues seqüeles, s'ha millorat molt la presència de la llengua catalana en àmbits públics i formals. També ha augmentat el nombre de ciutadans que entén, sap parlar, llegir i escriure el català... (excepte al País Valencià) però tanmateix cada vegada es percep que el català s'empra menys en les relacions interpersonals. La gent tendeix a parlar més en castellà, sobretot si entre un grup de gent hi ha almenys una sola persona que parla castellà. Aquest fet condueix al que s'anomena "llatinització" de la llengua: es coneix més perquè s'estudia més i guanya prestigi però s'empra poc o gens (com el llatí).
Sovint es recorre a l’anàlisi d’estadístiques per comprovar la "salut" de la llengua. En el cas dels mitjans de comunicació veiem que han augmentat notablement els que utilitzen el català, però continuen sent majoritaris els que empren exclusivament el castellà. Dels que citem, només uns pocs arriben a tots els Països Catalans.
Premsa: Avui, El Punt, El Periódico (versió en cat. i cast.), Diari de Balears, El Temps, El Nou 9...
Televisió: Tv3 i Canal 33; IB3 (bilingüe); Canal 9 (bilingüe) i Punt 2; Btv, Canal 4 i M 7 (privats de Mallorca, bilingües); TV Menorquina (ara connecta amb Popular TV, en castellà). A València ha començat a emetre InfoTv, una cadena privada exclusivament en català.
Cal assenyalar que algunes televisions bilingües emeten sèries i pel·lícules en castellà les hores de màxima audiència.
Ràdio: Catalunya Ràdio, Som Ràdio (clausurada), Flaix Ràdio (especialitzada en música), Ràdio 9, IB3 Ràdio, desconnexions d’emissores espanyoles algunes hores al dia (SER, COPE, RNE), i nombroses emissores locals a Catalunya.
Internet: l’ús del català en les webs de la xarxa és percentualment entre les primeres llengües del món, per damunt fins i tot del castellà.
En molts àmbits la presència del català és molt reduïda o nul·la: exèrcit, justícia, notaries, policia...
Cap mitjà de comunicació emet en català per a tot l’estat. RNE va mantenir durant una època emissions conjuntes per a Catalunya, PV i Illes Balears. Prest van anul·lar el projecte.
Però la situació és molt desigual entre els diferents territoris.
Fem un ràpid repàs un per un.
ANDORRA. El català és la única llengua oficial, però les condicions polítiques del principat la converteixen en un miniestat totalment dependent de França i Espanya, del comerç amb els quals depèn. Té una forta immigració, i es percep que el castellà és cada vegada més la llengua més emprada. Hi ha ciutadans que no saben parlar català, única llengua oficial.
CATALUNYA NORD i L’ALGUER. La situació del català, que s’havia mantingut bastant viu fins a entrat el segle XX, està en total recessió, ja que no és llengua oficial i les generacions més joves el coneixen de cada vegada menys. Els índexs de catalanoparlants són cada vegada més baixos. A penes hi ha ni tan sols mitjans de comunicació locals.
FRANJA DE PONENT. Les localitats aragoneses limítrofs amb Catalunya tenen un altíssim percentatge de catalanoparlants, però el fet de no ser reconeguda la llengua com a oficial, de ser matèria voluntària en els estudis, i sobretot el poc grau de consciència i lleialtat lingüística (diuen que parlen xapurriau, o fragatino, etc...), fan que el català gaudeixi de molt poc un prestigi. Hi ha una clara situació de diglòssia i abandó institucional mantingut per l’anticatalanisme social.
PAÍS VALENCIÀ. També es manté la situació de diglòssia, tot i que el català és llengua cooficial. Els mitjans de comunicació són en castellà, excepte la RTVV. Hi ha hagut l’intent de fer un diari en català, El Punt, però ha fracassat. El govern de la Generalitat Valenciana no afavoreix la normalització del valencià, que a pesar de tot encara el parla la meitat de la població i sobretot als pobles gaudeix de gran vitalitat. La llengua del sistema educatiu continua essent el castellà en la majoria d'instituts de secundària. Encara que els estudiants demanen cada vegada més estudiar en català, el govern posa impediments en lloc de facilitar-ho. Els estudiant es divideixen entre els que estudien en castellà (excepte alguna assignatura) i els que estudien en valencià (però no tenen garantit que tots els professors faran l'assignatura en aquesta llengua perquè els professors no estan obligats a conèixer el valencià).
A les ciutats (València, Alacant, Castelló, Elx, Torrent, Sagunt) el valencià està en clara recessió. Tanmateix, existeixen associacions cíviques capficades en la seva recuperació. Destaca Acció Cultural del País Valencià i els Casals Jaume I, estesos per tots els Països Catalans, i l’entitat Escola Valenciana, que lluita per la promoció del valencià al sistema educatiu.
ILLES BALEARS. La situació de cada illa és molt diferent. A Eivissa els índexs de catalanoparlants són baixos, sobretot entre la població jove. A més, els parlants tenen una autoestima molt baixa. La immigració d’origen castellà estat aclaparadora i no s’han assimilat als eivissencs, al contrari. La presència del català al món de l’ensenyament no és del tot majoritària. Hi ha associacions en defensa del castellà i de la fragmentació del català ("defensa del ibicenco").
A Mallorca també hi ha hagut molta immigració que no s’ha adaptat a la cultura local. El món del turisme és un problema greu en aquestes dues illes per al futur del català, ja que la llengua clarament majoritària en aquest àmbit és el castellà, i després l’anglès i l’alemany. Palma està molt castellanitzada, quant a índexs d’ús hi ha una gran diferència entre la ciutat i els pobles, on l’ús del català manté una gran vitalitat. La política lingüística del govern actual defensa el bilingüisme. S’ha anunciat promoure el català en les seves variants balears a través de la televisió pública autonòmica; i també promoure el castellà.
Menorca té els índexs de catalanoparlants més alts. La no assimilació de la immigració podria començar a ser també un problema per al futur del català.
CATALUNYA. Catalunya és, des del segle XIX, el motor de la llengua i la cultura que compartim els Països Catalans. Sense Catalunya el futur de la llengua seria, de segur, ben negre. La política lingüística del la Generalitat Catalana i l'acció privada i personal de nombrosos professionals de diversos àmbits, han propiciat que el català s'hagi convertit en els darrers vint anys en una llengua de prestigi. Té una notable presència en els mitjans de comunicació; és la llengua vehicular del sistema educatiu; és la llengua primera de l'Administració; etc. Però el castellà és avui (fa cinquanta anys no ho era) una llengua de comunicació interpersonal majoritària a nombroses zones, sobretot a Barcelona i ciutats dels voltants.
Si ací, en el territori on més s'ha incidit des del govern a portar a terme la normalització del català, no s'ha triomfat, almenys en la totalitat dels objectius (convertir el català en una llengua normal), és fàcil d'imaginar què ocorrerà en la resta dels Països Catalans.
.
Dades de les Illes Balears.
Taula 1. Informació sobre la llengua principal i la competència lingüística segons CIS 1993 i CIS 1998
| CIS 1993 % | CIS 1998 % | |
Declaren que el català és la seva llengua principal
| 50 | 41 |
Declaren que el castellà és la seva llengua principal
| 45 | 46,3 |
Declaren que el català i el castellà són les seves llengües principals.
| 4 | 12 |
No entenen el català
| 6 | 7,6 |
L'entenen
| 94 | 92,4 |
El parlen
| 71 | 71,7 |
El llegeixen
| 54 | 55,8 |
L'escriuen
| 22 | 31,1 |
Taula 12. Llengua que els joves enquestats parlen a casa seva
| Mallorca | Menorca | Eivissa | Formentera | Conjunt Balears | |
| Català | 40% | 64% | 36% | 29% | 42% |
| Català i castellà | 7% | 9% | 11% | 14% | 8% |
| Castellà | 51% | 26% | 48% | 57% | 49% |
Principals problemes per al futur de la llengua:
- L'actitud de l'estat amb les llengües diferents del castellà.
- La cohesió dels Països Catalans. El problema de l'estàndard català.
- La catalanització dels mitjans de comunicació.
- L'adaptació de la immigració.
- Les conseqüències del món del turisme.
- La interferència lingüística del castellà i la pèrdua de genuïtat del català.
- La relativament poca fidelitat lingüística dels catalanoparlants.
- La manca de resultats positius de les polítiques lingüístiques dels diferents territoris dels països catalans.
- Llatinització de la llengua.
Per acabar, recordem les tres maneres de desaparèixer una llengua:
1a: per substitució (abandó)
2a: absorció (fusió a l'altra llengua)
3a: segmentació (separació dels diferent dialectes).
dissabte, 1 de març del 2014
Exercicis de repàs examen de literatura 2a avaluació
EXERCICIS DE REPÀS PER A L'EXAMEN DEL DIMECRES 5-02
Recordeu que en aquest examen cada falta d'ortografia descompta 0'05.
1. Explica en quina llengua s'escrivia la poesia trobadoresca. Per què? Explica també quina llengua empraven els poetes de la Corona d'Aragó quan escrivien poesia trobadoresca i per què.
2. Digues quin gènere poètic utilitzarien els trobadors en cada situació:
a) Cantar la pèrdua d'algú:
b) Criticar una persona:
c) Expressar l'amor de l'amada:
d) Ballar:
e) Lamentar la separació de l'estimada:
3. Explica les principals diferències entre Ausiàs March i el concepte d'amor cortés de la poesia trobadoresca.
4. Defineix el concepte d'amor cortés i explica què representa, i com és, la relació entre la dama i el trobador.
5. Identifica l'autor/a d'aquest text i digues a quina obra pertany. Relaciona el contingut del text amb el contingut i les característiques de la seua obra. Per visualitzar el text, clica ací
6. Identifica l'autor/a d'aquest text i digues a quina obra pertany. Relaciona el contingut del text amb el contingut i les característiques de la seua obra. Per visualitzar el text, clica ací.
7. Explica les principals diferències entre la literatura humanística i la literatura religiosa dels segles XIV-XV.
Recordeu que en aquest examen cada falta d'ortografia descompta 0'05.
1. Explica en quina llengua s'escrivia la poesia trobadoresca. Per què? Explica també quina llengua empraven els poetes de la Corona d'Aragó quan escrivien poesia trobadoresca i per què.
2. Digues quin gènere poètic utilitzarien els trobadors en cada situació:
a) Cantar la pèrdua d'algú:
b) Criticar una persona:
c) Expressar l'amor de l'amada:
d) Ballar:
e) Lamentar la separació de l'estimada:
3. Explica les principals diferències entre Ausiàs March i el concepte d'amor cortés de la poesia trobadoresca.
4. Defineix el concepte d'amor cortés i explica què representa, i com és, la relació entre la dama i el trobador.
5. Identifica l'autor/a d'aquest text i digues a quina obra pertany. Relaciona el contingut del text amb el contingut i les característiques de la seua obra. Per visualitzar el text, clica ací
6. Identifica l'autor/a d'aquest text i digues a quina obra pertany. Relaciona el contingut del text amb el contingut i les característiques de la seua obra. Per visualitzar el text, clica ací.
7. Explica les principals diferències entre la literatura humanística i la literatura religiosa dels segles XIV-XV.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)